1) Biografia:

Pere Miquel Carbonell (Barcelona 8 de febrer de 1434 - Barcelona 2 d'abril de 1517). Historiador, humanista, notari i poeta.

Era fill de Francesc Carbonell i de Joana de Soler. Es casà en primeres núpcies amb Engràcia, amb qui tingué tres fills, Francesc, Pere Miquel i Baltasar, si bé només sobrevisqué el primer, Francesc. Va contraure segones núpcies amb Eulàlia, vídua de Pere Morer, mercader de Barcelona.

Era cosí de l'humanista Jeroni Pau i amic de l'ardiaca de Barcelona Lluís Desplà (que fou president de la Generalitat de Catalunya i padrí d'un dels seus néts) i del protonotari reial Joan Peiró, un dels artífexs del desenvolupament de la impremta a Barcelona.

Fou nomenat notari públic pel rei Alfons l'any 1458, càrrec en el que el va ratificar el rei Joan II. Aquest darrer monarca el nomenà, el 1476, arxiver reial i escrivà reial

El seu fill Francesc també fou notari i arxiver, i substituí el seu pare a l'arxiu reial, de forma progressiva i amb especial intensitat a partir del 1510, succeïnt-lo en el càrrec a la seva mort. El nét de Pere Miquel Carbonell, fill de Francesc, anomenat Francesc Miquel Carbonell, també obtingué el càrrec d'arxiver reial per privilegi de Carles I.

Durant les convulsions de la Catalunya del segle XV mantingué les posicions de la Biga.

Gran afeccionat a les lletres clàssiques, reuní una important biblioteca, de la que copià i anotà molts dels seus còdexs. Era un gran cal·lígraf.

Tot i inscriure's en el moviment humanista i, per tant, cultivar la llengua llatina i els clàssics, rebutjant en bona part la tradició cultural catalana anterior, s'interessà per la llengua catalana, el que el portà a copiar, ordenar i interpolar les "Regles d'esquivar mots grossers o pagesívols"[3] de Bernat Fenollar i Jeroni Pau, a escriure nombroses cobles en català i a una "Dansa de la mort", adaptada del francès, que seguia encara les normes de la Gaia Ciència, amb poca qualitat literària.

Va mantenir relacions literàries amb els juristes Francesc de Casa-saja i Joan Vilar, amb el bibliòfil Guillem Fuster i amb els humanistes Antonio i Alessandro Geraldini, Teseu Valentí i Jeroni Pau.

El seu càrrec d'arxiver feu que es decantés pels estudis històrics, entre els que ressalten el recull biogràfic en llatí De viris illustribus catalanis, un conjunt de quinze biografies breus d'erudits del seu temps, dins de l'àmbit de les terres de parla catalana.

És autor de les Chròniques de Espanya, que inicià el 1495 i va concloure el 1513, les quals comprenen des dels temps primitius fins a la mort de Joan II, obra que serví de referència per als historiadors posteriors.

El 1496, seguint ordres de Ferran II, va escriure una genealogia dels comtes-reis catalans, en la que consigna a Bernat de Septimània com a primer comte de Barcelona.

El 1516 va concloure una arreplega de processos de la inquisició a Barcelona, comentada en català, que comprèn el període 1487-1507, el Liber descriptionis reconciliatonisque purgationis et condemnationis haereticorum.

Composà també una recopilació d'inscripcions llatines de Roma, Barcelona i Tarragona, que sembla li foren facilitades per Jeroni Pau

Manuel de Bofarull i de Sartorio, arxiver de la Corona d'Aragó fou qui en va transcriure els principals opuscles i en va facilitar la biografia completa.

Dades extretes de la Viquipèdia: Pere Miquel Carbonell a la Viquipèdia

3) Aquí més llenya.

L'arxiver de Ferran II, Pere Miquel Carbonell, fou com a intel·lectual més discret que Jeroni Pau, però el seu afany de notorietat, que arriba sovint a la vanitat, i la seva afecció als llibres i a conservar qualsevol escrit amb les notacions marginals que ell mateix feia, l'han salvat de l'oblit. Escriu en llatí i en català, i les seves obres més importants són Chròniques d'Espanya, que és una barreja de la Crònica de Sant Joan de la Penya, la de Pere III, amb records personals i disquisicions erudites, i De viris illustribus catalanis, que és una llista comentada de tots els prohoms hispànics entre els quals no hi entren els autors que han fet la seva obra en vulgar, sinó només els llatins. És important sobretot la seva correspondència literària en llatí amb un grup d'intel·lectuals erudits, juristes, i bibliòfils, que ell mateix anotava i arxivava.Hem de notar que aquests autors llatins dediquen els seus esforços a la història, a la erudició, o a les lleis; però mai no podrà triomfar l'Humanisme si no es posen les bases gramaticals segons les quals els alumnes de les universitats puguin seguir els studia humanitatis.

::: Made with CoffeeCup : Web Design Software & Website Hosting :::